LA SOURIANTE MADAME BEUDET

Sinopsi

La Somrient Madame Beudet és un mediometraje mut impressionista francès que va veure la llum en 1923 sota la direcció de la pionera en cinema d'avantguarda, Germaine Dulac. Aquesta obra, protagonitzada per Germaine Dermoz i Alexandre Arquillière, ha estat aclamada com una de les primeres pel·lícules genuïnament feministes de la història del cinema. La seva trama se submergeix en l'experiència d'una dona intel·ligent atrapada en un matrimoni mancat d'amor i de complicitats.

L'impacte i rellevància de La Somrient Madame Beudet han transcendit dècades, sent seleccionada per a participar en el primer festival de pel·lícules femenines de Nova York en 1971 i sent inclosa en la prestigiosa llista de 1001 pel·lícules que s'han de veure abans de morir.

Madame Beudet, interpretada per Germaine Dermoz, viu en un entorn on el seu espòs, monsieur Beudet (Alexandre Arquillière), tendeix a dur a terme una macabra broma que involucra simular que se suïcida amb un revòlver. Aquesta situació, que es repeteix amb freqüència, ha perdut la capacitat de sorprendre Madame Beudet i al seu cercle social. No obstant això, quan les accions de Madame Beudet són jutjades pel seu espòs de manera negativa, ell recorre al mateix joc del suïcidi com una forma retorçada de càstig.

En un intent per evadir la realitat, Madame Beudet es refugia en la música, tocant el piano i submergir en ensomnis mentre interpreta la peça de Debussy, Jardins sous la pluie. La trama pren un gir inquietant quan Madame Beudet es veu confrontada amb la possibilitat d'escapar del seu desgraciat matrimoni a través de pensaments d'assassinat, deslligant una sèrie d'esdeveniments que desafien l'estabilitat del seu món intern.

La pel·lícula es desembolica en un espai claustrofòbic, on les parets semblen tancar sobre la protagonista, simbolitzant el seu confinament emocional i mental. La presència del piano adquireix un significat simbòlic, representant l'anhel de llibertat de Madame Beudet en un entorn opressiu i rutinari.

La falta d'entesa i la bretxa entre els personatges es manifesten en detalls aparentment insignificants, com la forma en què cadascun acomoda un gerro en la taula. Germaine Dulac, amb el seu mestratge visual, aconsegueix plasmar la dicotomia entre l'intel·lectual i el material a través de tècniques de muntatge i efectes especials, com el contrast entre les mans de Madame Beudet mentre toca el piano i el seu espòs comptant diners.

La negativa de Madame Beudet a acompanyar al seu espòs a veure l'obra Fausto actua com un punt de faci fallida en la relació, desencadenant una sèrie d'esdeveniments que culminen en un desenllaç impactant. El supòsit "final feliç", marcat per un tret fallit i les disculpes de l'espòs, en realitat subratlla l'opressió i alienació que experimenta Madame Beudet dins d'un sistema patriarcal que li nega la seva autonomia i felicitat.